8101

Aquest llum es compon de dues mitges esferes de metacrilat prefabricades, sovint utilitzades com a material de construcció de claraboies. Una peça central semiesfèrica de planxa repulsada fa de pantalla i portalàmpades. A cada banda hi surten dos braços que a l’extrem tenen una platina on s’hi allotgen els quatre cargols que mantenen les mitges esferes quasi juntes. De fet entre les dues hi queda una petita separació que permet la sortida de l’escalfor produïda per la bombeta. Quatre boles d’acer massís fan que l’esfera rodoli canviant l’orientació del focus de llum. Per obrir-la simplement cal descollar els quatre cargols amb els dits.

De fet aquest llum havia de portar una base amb un repulsat metàl·lic ple de plom que havia de permetre que l’esfera girés sense rodolar, però l’empresa productora va considerar que això l’encaria innecessàriament i es va comercialitzar sense base, tal com l’exemplar de la col·lecció del Museu.

L’objectiu funcional inicial de Rafael Carreras era dissenyar un llum que no tingués cap limitació d’orientació, i això es va materialitzar en la pràctica en una d’aquelles peces enginyoses que es troben a mig camí entre el “gadget” i el disseny rupturista. La idea d’una superfície esfèrica rodolant sobre una base havia estat explorada pels germans Castiglione en el llum Taccia de 1962. Malgrat aquest precedent reconegut la solució formal de Carreras tenia una tipologia insòlita i una aparença futurista evocadora d’una càpsula espacial, reforçada per l’ús del plàstic transparent que durant aquells anys era contemplat com el paradigma de la modernitat.

El fet de portar els requeriments funcionals fins a les últimes conseqüències va conduir a un resultat insòlit, inesperat i original que va gaudir d’un èxit extraordinari entre un públic jove i progressista àvid de novetats i obert a l’experimentació formal. Per totes aquestes raons avui la podem considerar com una peça emblemàtica de la dècada. A la vista de l’acceptació del model de taula, l’empresa productora va tenir molt interès que Carreras en dissenyés versions de sostre, paret, peu, etc. Però en perdre la seva qualitat d’objecte rodant l’esfera de plàstic transparent esdevenia un simple formalisme que mai no va convèncer l’autor.

Va ser Selecció ADI/FAD el 1973.

Isabel Campi