Els carrers desapareguts de Via Laietana

Avui, quan creuem la Via Laietana se’ns fa difícil d’imaginar que no fa gaire més de cent anys no existia. En lloc seu hi havia una trama contínua de places, carrers i carrerons que havia evolucionat des de l’Edat Mitja i on hi habitava gent de les classes populars. D’aquell espai-temps només en queden les fotografies. Mai coneixerem els sons que emergien dels tallers, ni sentirem la xerrameca de les dones a la font, ni els crits de la mainada que jugava. Ni les tonades que la gent cantava, ni les parles, ni les olors.

A finals de gener de 1908 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs de fotografies i dibuixos amb l’objectiu de documentar, per primera i darrera vegada, tots aquells carrers, places i habitatges que havien de desaparèixer amb motiu de l’obertura de la Via Laietana. L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona en conserva les sèries guardonades els autors de les quals són Adolf Mas, Joan F. Rovira, Carles Passos, Narcís Cuyàs, Miquel Matorrodona, Josep Pons Escrigas i altres fotògrafs dels quals es desconeix la identitat.

A la Ciutat Vella cada carrer era un passatge entre diferents universos propers, però també, l’extensió natural dels tallers i dels habitatges, sempre mal il•luminats i poc ventilats. L’interès documental i la bellesa d’aquesta col•lecció contrasten amb la poca difusió de què ha estat objecte des de la seva existència, talment com si l’estatut probatori de les fotografies qüestionés l’execució d’aquella reforma urbanística que va afectar de manera irreversible uns deu mil ciutadans dels barris de la Catedral, Sant Pere, Sant Cugat del Rec, Santa Caterina i la Ribera.

Malgrat les fotografies no qüestionen l’obertura de la Via Laietana que havia d’oxigenar la Ciutat Vella i comunicar el port amb la ciutat moderna, l’Eixample d’Ildefons Cerdà, sí que conformen, en canvi, un documental que humanitza un territori i uns habitants que van quedar descartats per la modernitat del projecte noucentista.

Aquestes fotografies constitueixen l’únic registre d’aquell territori desaparegut. Aquest fet les converteix en un dels conjunts més importants del patrimoni fotogràfic de la ciutat de Barcelona, però al mateix temps tenen la càrrega simbòlica d’un final d’època, la del creixement urbà vuitcentista, i la del començament d’una altra, la de la ciutat metropolitana en els paràmetres històrics de la segona revolució industrial i la cultura de masses.

La retòrica nostàlgica de les imatges, molt marcada pel sentiment de pèrdua d’aquells fotògrafs quan es passejaven per uns espais destinats a desaparèixer, també es pot interpretar com l’emergència d’un desacord entre el bloc hegemònic de la ciutat i les seves classes populars.

A mitjans de segle XIX es va produir un fet transcendental que va canviar per complet la fisonomia de la ciutat, l'enderrocament de les muralles. Durant els segles xviii i xix la població va anar creixent constantment (de 34 000 habitants a començaments del segle xviii a 160 000 a mitjans del xix), fet que va comportar un augment de la densitat poblacional alarmant (850 habitants per hectàrea), posant en risc la salubritat de la ciutadania. No obstant això, a causa de la seva condició de plaça forta, el govern central s'oposava a l'enderrocament de les muralles. Va començar llavors un fort clam popular, liderat per Pere Felip Monlau, qui el 1841 va publicar la memòria Abajo las murallas, en la qual defensava la seva destrucció per evitar malalties i epidèmies. Per fi, el 1854 es va donar el permís per al seu enderrocament, amb el qual es va donar la via de sortida per a l'expansió territorial de la ciutat.[99]

Es va obrir així el procés d'Eixample de Barcelona: el 1859 l'Ajuntament va nomenar una comissió per fomentar un concurs de projectes d'eixample, que va ser guanyat per Antoni Rovira i Trias; no obstant això, el Ministeri de Foment va intervenir i va imposar el projecte d'Ildefons Cerdà, autor d'un plànol topogràfic del pla de Barcelona i un estudi demogràfic i urbanístic de la ciutat (1855). El Pla Cerdà (Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i del projecte per a la seva millora i ampliació, 1859) instituïa un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest a sud-est, de 20 metres d'amplària, tallats per altres d'orientació sud-oest a nord-est paral·lels a la costa i a la serra de Collserola.

El Pla Cerdà es va desenvolupar principalment fora de les muralles de la ciutat, a causa de l'especulació immobiliària, deixant de costat les millores necessàries per al condicionament de la part vella de Barcelona. Es va plantejar llavors la necessitat d'un projecte de «reformes interiors», amb l'objectiu de modernitzar el nucli antic de la ciutat en expansió. Un dels primers va ser el de Miquel Garriga i Roca, autor d'un plànol conjunt d'alineacions (1862), el primer pla exhaustiu de la ciutat, a escala 1/250. El projecte de Garriga preveia la realineació de carrers com a mètode bàsic d'una àmplia reforma de l'interior de la ciutat, però la dificultat de la seva execució i l'absència de mecanismes expropiatoris va paralitzar aquest primer projecte.[108]

Un projecte més elaborat va ser el realitzat per Àngel Baixeras el 1878, qui va presentar un projecte de llei d'expropiacions al Senat, que va ser aprovat el 1879. El projecte de Baixeras preveia una remodelació profunda de l'antiga ciutat, i el seu aspecte més destacat era l'obertura de tres grans vies —denominades inicialment A, B i C— per fer més transitable el nucli antic, seguint l'antic projecte de Cerdà. No obstant això, el projecte no es va aprovar fins al 1895, i encara va haver d'esperar fins al 1908 per a la seva execució, realitzada parcialment, ja que solament es va construir la via A, rebatejada com Via Laietana.

(font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Urbanisme_de_Barcelona)